al contingut a la navegació Informació de contacte

Història i patrimoni

(Font del text: projecte de memòria històrica (2010-11), arxius i llibres d'història local)

IMATGE ESGLÉSIA JORDI PIÑOL - copia.jpg

(Llibreta de Jordi Piñol Farrús, deures de l'escola, any 1934)

L’origen de l'actual població fou una torre o almúnia sarraïna atorgada a la conquesta cristiana del territori a Pere de Puigverd, magnat que participà en la presa de Lleida, procedent de Puigverd de Sió o Agramunt, fill de Vidià de Puigverd, que heretà els castells de Barberà, Pera i Pennafreita (Prenafeta). Foren hereus de Pere els seus fills Pere i Arnau de Puigverd, que en 1151-91 realitzaren algunes transaccions amb els templers.

Però la presència humana és molt més antiga que l'època medieval, tal i com ens remeten les restes arqueològiques documentades al terme i a la Vall de la Femosa. Des de l’època prehistòrica fins a la dominació romana, hom ha documentat diversos jaciments en aquest terme.

Cal esmentar els jaciments de la Serreta i Secots (tallers de sílex), corresponents al paleolític mitjà. El primer, situat a la partida del mateix nom, a 1 km a l’est del cap municipal pel camí que va d’aquesta població a Juneda; els primers materials es van trobar l’any 1975 i des de llavors s’han recuperat un centenar de peces, la major part en sílex de bona qualitat. El jaciment de Secots està situat a la partida del Saladar, a uns 500 m a l’oest del nucli urbà de Puigverd, gairebé al límit amb el terme d'Artesa de Lleida; com en el jaciment anterior, els primers materials van aparèixer l’any 1975 i la major part de les troballes també són de sílex.

Els jaciments del Secanet, Serra de Puigverd I i Serra de Puigverd II, corresponen a l’edat del bronze. El primer, situat 150 m a l’oest de l’estació de Puigverd, a la partida de Secanet, descobrí restes de fons de cabana. Al de Serra de Puigverd I (taller de sílex), 2 km al sud del cap municipal, prop del terme de Castelldans, i al peu de l’autopista, s’han trobat força peces de sílex, destrals de pedra polida i fragments de ceràmica. A l’esquerra del camí vell de Puigverd a Cogul hi ha el darrer jaciment esmentat, el qual presenta restes de parets i ha permès recuperar fragments de ceràmica a mà i una punta de fletxa de bronze.

El jaciment de Serra de Puigverd III, situat entre el canal d’Urgell i l’autopista, és un representant de la dominació romana; es tracta dels vestigis d’una vil·la i ha permès recuperar nombroses restes arqueològiques.

canvas - copia.png

(Imatge: Instituto Geográfico y Estadístico, Topografia del terme, 1923)

Tornant a la conquesta cristiana, el 1201, Guillem de Cervera (important repoblador de la comarca i senyor de Juneda) i Bernat de Montpaó donaren als homes de la Torre de Sentmenat unes cases situades a Puigverd, concessió que, segons el document, s’havia de fer sota les mateixes condicions de què gaudien els habitants del lloc amb relació a l’Església de Tortosa; en aquell moment Puigverd era del domini del mateix Guillem de Cervera. La particularitat que l’església del lloc no sigui esmentada en l' Ordinatio del 1168 fa pensar en una donació al bisbat de Tortosa, un dels beneficiaris en el repartiment de Lleida. El cognom de Puigverd apareix entre els prohoms de Lleida (1213), però ignorem la relació que pot tenir aquest Pere de Puigverd i la casa d’Espens i el motiu pel qual el domini passà dels Cervera al dit llinatge Espens, també procedent d’un cavaller, Berenguer d’Espens, que havia participat en el setge de Lleida.

En el fogatge del 1365 Puigverd apareix en la vegueria de Lleida amb 26 focs i sota el domini de Pere d’Espens. Abans d’aquesta data, un Pere d’Espens havia estat un bon comentador dels Usatges i participà com a advocat (1312-13) en un plet de la corona contra Felip I de França per uns drets que li foren reconeguts; posteriorment, el 1367, un Bertran d’Espens consta com a protector de les monges bernades de Sant Hilari de Lleida, senyores d’Alfarràs. En el fogatge del 1381 la població havia baixat a 13 focs, i en començar el segle XV els Espens eren també senyors d’Alendir (Benavent).

Els canvis de senyors feudals, tant característic de l'edat mitjana i moderna per motius matrimonials, aliances, pertànyer al bàndol perdedor o guanyador de guerres civils o per les donacions a l'església, ens duu a la Cartoixa d'Escaladei, el darrer senyor feudal de Puigverd de Lleida. Així doncs, en el llibre Pràctica, forma i estil de celebrar corts en Catalunya de Lluís de Peguera (1632), Puigverd apareix dins la senyoria de la cartoixa d’Escaladei, on s'hi mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.

La guerra de Successió del segle XVIII afectà poc la població, que en aquest segle tingué un augment considerable. En la guerra del Francès, Puigverd organitzà el seu sometent, i en la primera guerra Carlina els veïns hagueren de pagar rescat per a alliberar alguns contribuents liberals i el vicari, capturats pels carlins. La fi de les guerres carlines significarà la fi d'un segle XIX molt violent, on el camp català, i en especial les comarques de Lleida, va patir el saqueig continuat dels diversos bàndols ; unobstacles al creixement econòmic.

resposta segle 18.png

(Respostes generals, objecció a les respostes i resposta a les objeccions de Puigverd de Lleida, 1716 - Arxiu Històric de Lleida)

La fi del feudalisme als anys 30 del segle XIX també va comportar un canvi econòmic fonamental,  l'aboliment del pagament dels delmes i altres drets senyorials. El nou estat liberal garantia la propietat privada i la llibertat econòmica, fet que permetia a cada persona escollir l'activitat econòmica que considerés més adients i canviar de domicili, tanmateix també suposava la fi de terrenys comunals que garantien la subsistència en moments de crisi. El gran patrimoni en terres, molins i escorxadors de les famílies Massot, Barberà i Vilalta es podria explicar per la nova economia liberal capitalista.

L'arribada de les aigües del Canal d'Urgell a la segona meitat del segle XIX suposa l'autèntica revolució econòmica del municipi. Des d'aquest moment els pagesos tenien garantides una o dos collites a l'any, fet que generarà un augment de la població, un augment de la productivitat dels camps i garantir l'aigua potable del poble, fins llavors a l'arbitri de les pluges. Així hi tot, els cultius propis del secà continuaran ocupant centenars d'hectàrees fins a la següent revolució econòmica, que tindrà lloc amb l'entrada de Puigverd al boom de la fruita dolça als anys 50 i 60 del segle XX.

Aquesta revolució de l'aigua també ha donat al poble el patrimoni industrial del dipòsit d'aigua potable construït per Francesc Macià (BCIL), la fàbrica de farina al Canal d'Urgell i les banquetes, pantans i séquies de la xarxa de regs del Canal Principal i del Canal Auxiliar d'Urgell. 

diposit la sitja.jpg

(Imatge del dipòsit de Francesc Macià i del president Macià quan era enginyer militar)

L'arribada del tren i la construcció de l'estació a mitjans del segle XIX va ser un agent més en la revolució econòmica que duien les aigües del Canal d'Urgell. El barri de l’Estació, situat al nord de la població i comunicat amb el casc urbà per la "carretera de Torregrossa" (Lv-7022), va créixer a l'entorn de l’estació del ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, que s’edificà el 1866.

L'estació va ser un gran centre del comerç agrari on els pagesos i comerciants dels pobles veïns hi duien els seus productes, el punt més àlgid de l'aquesta va tenir lloc durant l'expansió del conreu de la remolatxa que es transformava en sucre a la Sucrera de Menàrguens. Aquest nou conreu era el resultat de la derrota d'Espanya a la guerra Cuba, quan va quedar-se sense les plantacions sucreres de les Antilles. Un altre moment àlgid de l'estació va ser amb l'estraperlo dels anys de la gana de la postguerra 1939 - 1955.

Avui en dia, Puigverd de Lleida és la seu d'una important empresa de fabricació i reparació de material ferroviari, Trandinsa vinculada al grup CAF. Aquesta treballa a nivell nacional i internacional i  va construir aquesta planta a les antigues instal·lacions de la duana AYDASA, que va tancar arrel de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú Europeu.

10 - copia.jpg

(Postal de l'estació de Puigverd "Puigvert-Artesa", any aproximat 1927)

El boom de la fruita. La introducció de les plantacions fruiteres i de les granges de cria intensiva de porcs i vedells va fer possible, com a tota la plana regada de Lleida, un augment important de la qualitat de vida i de la renda; aquesta transformació de l'economia agrària va coincidir amb la liberalització econòmica del franquisme i l'entrada d'Espanya al Mercat Comú Europeu, l'any 1986. La rendibilitat del sector fruiter ha continuat fins a la crisi de preus de finals de la primera dècada del segle XXI.

Els canvis econòmics iniciats amb la fi del règim feudal van convergir en una elevada conflictivitat social i polarització política a la Catalunya rural i urbana, tal i com succeïa a la resta del món, entre unes classes socials dirigents, que eren propietàries de la major part de la terra i de les empreses, i una pagesia, amb o sense terres, i els obrers industrials que volien augmentar els seu nivell de vida, participar al govern  i millorar la legislació laboral, sanitària i educativa.

El punt culminant d'aquesta conflictivitat social i econòmica va ser l'esclat de la guerra civil de 1936-39, i la posterior victòria militar de les elits més conservadores de la societat i de l'església, que varen comptar amb tot el suport de l'Alemanya nazi de Hitler i de la Itàlia feixista de Mussolini. La derrota del govern legítim de la II República va donar lloc a més de 40 anys de dictadura militar, on el partit falangista substituïa a la democràcia parlamentària i la repressió era exercida en tots els àmbits socials, culturals i econòmics. En el cas de Catalunya, a més a més, va comportar la persecució de la llengua pròpia i cultura i l'anul·lació de l'autonomia política.

Puigverd de Lleida va viure la guerra civil sense execucions per cap dels dos bàndols, però el poble va patir la mort de veïns i veïnes durant el bombardeig de l'aviació italiana i d'homes al front de guerra. El període de la dictadura franquista, 1939 - 1978, va suposar la repressió de la llengua catalana i dels moviments polítics democràtics i del sindicalisme no afí amb el règim. Les eleccions al Congreso de los Diputados del 1978 i les municipals del 1979, les primeres des del 1934, varen tornar a donar l'hegemonia electoral a les forces d'esquerra i nacionalistes del poble, la qual ja tenien durant la II República.

plafo13(franquisme)PET.jpg

(Panell de l'exposició "Puigverd, l'afany de llibertat sota les bombes", 2011)

La conflictivitat política i les desigualtats econòmiques del segle XX no han estat un impediment a l'activitat associativa i cultural del municipi. Els Cors de Clavé, amb el Cor la Palometa, el grup de Sardanistes, el Club de Futbol Puigvertenc, l'àrea recreativa de la Cambra Agrària i d'altres iniciatives han perviscut i han estat un exemple per altres entitats del poble nascudes partir del 1978, com són els joves, les dones, els grups de teatre, el club de lectura, la protecció i difusió del patrimoni i altres iniciatives particulars o associatives més o menys efímeres. La vitalitat actual del poble té molt a veure amb els pioners del cooperativisme dels molins de l'oli i d'aquelles entitats socials i culturals del primer terç del segle XX.

plafo14(festaioficis)OKpet.jpg

(Panell de l'exposició "Puigverd, l'afany de llibertat sota les bombes", 2011)

L'ensenyament sempre ha estat un fonament de Puigverd, una mostra en són els dos vials dedicats a dos mestres que van millorar l'educació de vàries generacions de vilatans i van aportar uns valors que formen part de l'ADN dels veïns i veïnes. Aquests mestres són el Patricio Redondo i la Carme Massot.

El mestre Patricio Redondo, destinat molts anys al poble, va ser un destacat renovador de la pedagogia a nivell nacional i a Amèrica Llatina, membre del Grup Batec de mestres que volien modernitzar amb el Mètode Freinet la vella educació del segle XIX durant el primer terç del segle XX. A l'exili va continuar formant a noves fornades de mestres mexicans. Els deixebles mexicans de Patricio Redondo han visitat en vàries ocasions el poble per tal d'entrevistar antics alumnes i persones que el varen tractar, unes vivències que apareixen als llibres que s'han publicat sobre Patricio Redondo i el Grup Batec. Els membres del Grup Batec van tenir un destí tràgic, la victòria franquista els va suposar represàlies, l'exili i no poder tornar a ensenyar.

Una dona, la mestra Carme Massot, filla de Puigverd, va ser depurada per les seves conviccions nacionalistes i de defensa de la cultura i la llengua catalana. A la clandestinitat va fer classes de català als veïns i veïnes del poble, sota l'amenaça de la repressió.

plafo4(ensenyament)PET.jpg

(Panell de l'exposició "Puigverd, l'afany de llibertat sota les bombes", 2011)

La nova època iniciada l'any 1979 va suposar un creixement dels serveis públics i de les infraestructures bàsiques d'aigua potable, clavegueram i recollida de residus al terme municipal, i en el marc econòmic cal destacar com l'entrada de la dona al mercat laboral i l'augment del nivell educatiu dels veïns i veïnes ha fet possible una diversificació de l'activitat econòmica. Així mateix,  l'agricultura continua essent el sector econòmic hegemònic al municipi, perfectament integrat en una innovació constant que eleva la seva productivitat i li permet competir en els mercats internacionals.

L'entrada al segle XXI ha suposat una altra revolució econòmica i social amb l'arribada de les tecnologies de la informació i la comunicació a totes i cada una de les llars i empreses del municipi. L'ús intensiu de totes les oportunitats que ofereixen internet i  la telefonia mòbil ha ampliat el nivell de coneixement i l'accés al món laboral de tots els puigverdins i puigverdines.

memoria historica.JPG

(Imatge de l'exposició "Puigverd, l'afany de llibertat sota les bombes" a la Plaça Major, 2011)